Mari Trini

Una dona que no te la imaginaves

María Trinidad Pérez de Miravete-Mille i Pascual del Riquelme, coneguda artísticament amb el diminutiu Mari Trini, va ser una cantant i compositora espanyola nascuda a Singla, una pedania del terme murcià de Caravaca de la Cruz. Una artista que, al llarg de la dècada dels setanta i bona part dels vuitanta, va gaudir d’una enorme popularitat i èxit comercial tant a Espanya com a França i a la resta de països de parla hispana.

Una infecció renal crònica, combinada amb altres complicacions de salut, va marcar la seva infància i part de l’adolescència. La malaltia la va obligar a romandre sis anys postrada al llit; a més, el dolor i el fort tractament amb corticoides al qual va ser sotmesa li van arribar a deformar parcialment la fisonomia.

Als quinze anys, un cop recuperada, i gràcies a uns contactes familiars, Mari Trini va conèixer el cèlebre director cinematogràfic nord-americà Nicholas Ray, que la va apadrinar i es va convertir en el seu representant. En aquell temps, a inicis dels seixanta, Ray regentava a Madrid una sala de festes anomenada Nika’s, on la jove va començar a cantar interpretant versions de temes internacionals de l’època.

Dos anys més tard, la cantant murciana va emigrar a Londres i, posteriorment, a França, on va residir cinc anys i on va iniciar de debò la seva carrera professional, obtenint els seus primers èxits. Al país gal, Mari Trini va signar el seu primer contracte discogràfic amb la sucursal francesa d’EMI, companyia que li va editar tres EPs que incloïen un total de dotze cançons, totes cantades en francès i escrites per ella mateixa.

Mari Trini
Una de les seves composicions més conegudes i reeixides va ser, sense cap mena de dubte, "Yo no soy esa", una balada d’esperit feminista publicada l’any 1971 dins el seu tercer àlbum d’estudi, "Escúchame".

"Yo no soy esa" és, probablement, la cançó que millor defineix la personalitat i el missatge reivindicatiu que Mari Trini volia transmetre: la idea que les dones han de ser lliures per ser i actuar al marge dels estereotips, i que caldria deixar enrere l’exigència masclista que les vol dòcils, submises i sotmeses.

Yo no soy esa que tú te imaginas,
una señorita tranquila y sencilla...