Juan & Junior

El pardalet que va fugir del niu

Duo musical d'estil pop creat a Madrid l'any 1967, una parella artística formada pel mallorquí criat a Galícia, Juan Pardo i l'hispanofilipí Antonio Morales "Junior". Malgrat la seva breu carrera artística, atès que van estar junts menys de dos anys, la seva trajectòria va constituir una etapa intensa i plena d'èxits. El duo Juan & Junior en aquell temps, va esdevenir un fenomen musical.

Anteriorment, tant Juan Pardo com Antonio Morales havien format part de la cèlebre banda madrilenya Los Pekenikes, grup on Juan Pardo va substituir Junior com a cantant solista. Posteriorment, coincidirien a Los Brincos, formació que abandonarien després de produir-se desavinences personals i artístiques amb la resta de components.

La discografia de Juan & Junior és breu, tan sols 6 singles enregistrats a Milan i Londres i un àlbum recopilatori. Tot i que també van editar versions en català, anglès i italià de diversos èxits seus, adaptacions que, en alguns casos, semblen versions alternatives. Cal afegir que des del primer single, totes les seves composicions van arribar als primers llocs de les llistes d'èxits nacionals.

El seu primer single, "La caza", va ser tot un boom. Li van seguir altres composicions pròpies: "Nos falta fe", "Bajo el sol", "Nada" y "A dos niñas" (també editada en català amb el títol de "A dues nenes"), un tema dedicat a Rocío Dúrcal y a Marisol i, sobretot, "Anduriña", una balada original de Juan Pardo (tot i que al disc la cançó està acreditada a Juan & Junior) que es va convertir en un clàssic pop de l'època.

Publicada l'any 1968, la contraportada de "Anduriña" està il.lustrada amb un dibuix original del genial pintor malagueny Pablo Ruiz Picasso, un dibuix datat el 23 de gener de 1968.

Ambientada a la Galícia rural, la lletra de la cançó relata la historia d'una jove que es deia Anduriña (nom propi d'origen gallec que significa "oreneta"), una noia que s'havia escapat de casa. En les seves estrofes s'especifica que la jove era un ocellet sense plomar.

Sembla ser que un absurd incident esdevingut quan Juan Pardo, en absència de Junior, va tractar de corregir un tros de cançó que no li agradava enregistrada amb la veu del seu company, afegint-hi, al seu lloc, la seva veu, va desencadenar la dissolució del duo, iniciant cada un d'ells, arran d'això, diferents carreres en solitari.

Los Teen Tops

Aneu en compte, està a punt d'arribar una plaga

Quintet mexicà de rock and roll creat l'any 1958 a Ciudad de Mèxico, la capital dels Estats Units mexicans i inicialment format pel vocalista d'origen veneçolà, Enrique Guzmán (veu cantant i guitarra rítmica), els germans Armando "Manny" (bateria) i Jesús "El Tutti" Martínez (guitarra solista), Sergio Martell (piano) i Rogelio Tenorio (al baix).

Es tracta d'una formació que a principis dels anys seixanta, va assolir importants èxits a diversos països llatinoamericans, també van ser força coneguts al nostre país i als Estats Units. A Mèxic, el seu país natal, està considerada una llegenda del rock and roll i una banda pionera del que a Sud-américa es coneixeria com a "rock en espanyol".

El mes de maig de 1960, Los Teen Tops publiquen el seu primer single, un disc de pasta rígida de 78 rpm editat per la discogràfica Columbia de Mèxic que contenia dues cançons: "La plaga" i "El rock de la cárcel", dues excel.lents adaptacions a l'espanyol dels reeixits temes "Good Golly, Miss Molly" de Little Richard i "Jailhouse rock" d'Elvis Presley.

Uns mesos més tard, el grup enregistra el seu primer disc de llarga durada, un elapé que, a banda dels dos temes abans esmentats, incloïa una desena de títols més editats sota la mateixa tònica: versions de rocks nord-americans de l'època adaptats a l'idioma espanyol sense cap mena de concordança amb el text en anglès de la cançó original, unes adaptacions "sui generis" fetes pel bateria de la formació, Armando "Manny" Martínez.

En les estrofes de "La Plaga", els Teen-Tops fan servir per primera vegada el terme "rocanrolear", un verb inventat per ells que en el context de la cançó simbolitza ballar rock and roll.

L'esmentada "Plaga" del títol de la cançó no es cap epidèmia, és el sobrenom d'una jove a la qual, "le gusta bailar, y cuando está rocanroleando es la reina del lugar".

Una noia que "no es que sea muy bonita, pero sí sabe bailar". Tot i això, sembla ser que la xicota no tenia la benedicció dels progenitors del noi: "Mis jefes (padres) me dijeron, ya no bailes rock and roll, si te vemos con la "Plaga", tu domingo se acabó,..."

Bay City Rollers

Els responsables de la "Rollermania"

Quintet escocès creat a Edimburg l’any 1967. Una banda juvenil d'estil pop, intèrpret d’enganxoses melodies enfocades cap a la joventut adolescent. El grup va patir nombrosos canvis al llarg de la seva vida artística, tot i que la formació estàndard durant la seva època de més popularitat va ser la composta pels guitarristes Eric Faulkner i Stuart John Wood, el cantant Leslie McKeown, el baixista Alan Longmuir i el bateria Derek Longmuir, germà de l’anterior.

La denominació del grup, "Bay City Rollers", el va escollir el mànager de la banda, Thomas Dougal "Tam" Paton, que el va triar a l'atzar rebuscant entre noms de ciutats nord-americanes (Bay City, Míchigan). Estèticament, els cinc s’engalanaven de manera singular, amb vestimenta alegre i colorista, pantalons acampanats fins a mitja cama, tirants i sabatilles esportives.

L'any 1975, amb "Bye bye baby" (adéu, nena) i "Give a little love" (dóna'm una mica d'amor), els Bay City Rollers van obtenir dos números 1 consecutius en les llistes d’èxits britàniques.

La primera d’aquestes dues cançons, "Bye bye baby" un tema original del quartet italoamericà The Four Seasons, que els Bay City Rollers van editar en versió més ràpida, molt més suport instrumental i uns cors de veus que recorden bastant a la banda californiana The Beach Boys, va vendre un milió de còpies. Aquell any 1975, "Bye bye baby", es va convertir en el single més venut del Regne Unit.

A principis de 1976, Bay City Rollers va patir diversos canvis en la seva formació. En el trienni següent, va esclatar el desastre: Leslie McKeown va ser considerat culpable i sancionat per imprudència greu després d'haver atropellat, a bord del seu Ford Mustang 351 trucat, a una jubilada de 76 anys que va morir com a conseqüència de l'accident; els dos germans Longmuir van intentar suïcidar-se i Tam Paton, el mànager de la banda, va ser empresonat en enxampar-lo perpetrant marranades amb dos menors d'edat.

Un deplorable final per a una de les bandes per a adolescents més famoses de la història del pop britànic.

The Beau Brummels

Pop de qualitat, dandi i elegant

Quintet nord-americà d'estil pop creat l'any 1964 a la ciutat californiana de San Francisco. Inicialment, la seva formació estava composta per Sal Valentino, de nom real, Sal Spampinato (veu principal), Ron Elliott (guitarra solista), Ron Meagher (baix), Declan Mulligan (guitarra rítmica i harmònica) i John Petersen (bateria). A mitjans dels anys seixanta, van ser un dels grups pop més destacats del panorama musical nord-americà.

Els Beau Brummels es van iniciar artísticament actuant en diversos clubs de la zona de San Francisco. En un dels seus concerts, van ser descoberts per l'empresari i discjòquei Tom Donahue i el seu soci, Bobby Mitchell, que van oferir a la banda un contracte amb el seu segell discogràfic: Autumn Records, companyia amb la qual van publicar el seu single de debut: "Laugh, laugh" (riure, riure), una composició escrita pel guitarrista Ron Elliot, el compositor principal del grup.

Comercialitzada el mes de desembre de 1964, "Laugh, laugh" gaudeix d'una excel.lent melodia "beat", una melodia impregnada de l'ambient folk que li proporciona l'harmònica i la pandereta, compta, a més, amb un esplèndid ús de les veus, reflectides a través d'unes harmonies vocals perfectament conjuntades.

El single va ser produït pel cantant, compositor i multi-instrumentista texà, Sylvester Stewart, el mateix que, uns anys més tard, seria conegut universalment amb el nom artístic de Sly Stone, el líder de Sly & The Family Stone.

The Beau Brummels va promocionar el single apareixent en diversos programes de televisió, entre ells, un episodi de la coneguda sèrie The Flintstones (Els Picapedra) en el qual, el quintet, sota el nom de "The Brummelstones" feia una interpretació del tema "Laugh, laugh" apareixent en format de dibuixos animats.

Aquest grup, per desgràcia, va comptar amb el contratemps de la desaparició, per problemes econòmics, de la seva companyia discogràfica, la Autumm Records. Per altre banda, la diabetis de Ron Elliott, va impedir a la banda sortir regularment de gira, uns fets que, tot i editar cinc o sis excel.lents àlbums, permeten entendre la curta durada d'aquest excel.lent quintet californià.