Klaatu

Una producció discogràfica amb un punt de ciencia-ficció

Banda canadenca que combinava rock progressiu, psicodèlia, pop melòdic i elements d’experimentació sonora. Fundada l'any 1973 a Toronto en format de duet, inicialment estava integrada pels cantants i multiinstrumentistes John Woloschuk (teclats i baix) i Dee Long (guitarra). Després de publicar dos senzills, a la primavera de 1974, s'hi va incorporar el bateria i cantant Terry Draper.

Els seus arranjaments eren molt cuidats, amb sofisticades harmonies vocals, efectes de producció i lletres que sovint tractaven temes de ciència-ficció, fantasia o crítica social, sempre embolcallades amb una atmosfera misteriosa i surrealista. Tot i que mai van aconseguir un èxit comercial massiu, la banda és coneguda sobretot per l’aura d'enigma que va envoltar els seus inicis.

Un dels episodis més sorprenents de la biografia del grup va ser el rumor que la banda era, en realitat, un nou experiment dels Beatles, un projecte encobert sota el nom de Klaatu. L'any 1977, un periodista va especular sobre aquesta hipòtesi en un article que va escriure, basant-se en el so "beatle" de les composicions i en l'absència de crèdits i informació personal en la majoria dels seus discos.

El primer àlbum de Klaatu, llançat el mes d'agost de 1976 i anomenat "3:47 E.S.T." presentava un estil clarament inspirat en els Beatles; en particular, la cançó "Sub-Rosa Subway" i, en menor mesura, el seu tema més emblemàtic: "Calling Occupants (Of Interplanetary Craft)" (Crida als ocupants de la nau interplanetària). El disc, a més, no incloïa ni fotografies ni informació biogràfica dels membres del grup: totes les cançons estaven acreditades simplement a Klaatu.

Aquest fet va propiciar el rumor que l’elapé era un projecte anònim del famós quartet de Liverpool, alimentant així el misteri i, al mateix temps, l'increment de vendes.

No seria fins al seu quart treball discogràfic "Endangered species" (1980), una producció més comercial impulsada per la discogràfica, que els tres intèrprets van revelar finalment la seva identitat, una informació que per primera vegada, apareixia als crèdits d'un disc.

Els membres del grup, sempre van defensar que el seu objectiu era que la música parlés per si sola, sense necessitat d'imatges ni operacions de màrqueting.