Blood, Sweat and Tears

La banda que exigia sang, suor i llàgrimes

Multitudinària banda nord-americana creada a Nova York l'any 1967. Blood, Sweat & Tears, traduït literalment, "Sang, suor i llàgrimes" (una expressió anglesa que significa "esforç extrem") són coneguts també per les seves sigles: BS&T.

Formació concebuda amb l'estructura de Big Band, és a dir, amb una base rítmica clàssica (guitarra, teclats, baix i bateria) i una potent secció de metalls (dues trompetes, trombó i saxo). Fusionant rock, blues, pop i jazz a través d'arranjaments complexos, es van convertir, juntament amb un altre gran grup nord-americà, Chicago, en la principal icona de l'anomenat Jazz-rock.

La seva primera actuació va tenir lloc al Cafè a Go-Go de Nova York a l'hivern de 1967, on van tenir un impacte notable, prou perquè Columbia Records decidís fitxar-los per enregistrar el seu primer disc, "Child Is Father To The Man" (1968), encara amb el membre fundador Al Kooper com a cantant.

L'any 1969 la banda va publicar un dels seus discs més reeixits, l'homònim "Blood, Sweat & Tears". Es tracta del seu segon àlbum d'estudi i el primer amb el nou cantant, el canadenc David Clayton-Thomas. Inclou formidables temes com ara el potent "Spinning Wheel" o l'excel·lent versió del clàssic "You've Made Me So Very Happy".

Ja consagrats, el diumenge 17 d'agost de 1969, als voltants de la mitjanit, actuen amb un repertori de deu cançons davant milers de persones al cèlebre Festival de Woodstock, el memorable certamen dels tres dies de "Pau, Música i Amor" passats per aigua.

Blood, Sweat & Tears
L'any següent, editen "Blood, Sweat & Tears 3", un disc que aporta composicions de molt alt nivell, com la brillant "Hi-De-Ho", un tema on es pot gaudir de la contundent interpretació de David Clayton-Thomas.

Es tractava d'una cançó composta expressament per la cantant i compositora Carole King per a la banda i amb la qual aconseguirien un gran èxit de vendes.

Més tard, els continus canvis de formació, una constant en la carrera artística d'aquesta banda, no van permetre aconseguir la cohesió necessària per innovar el so inicial del grup i millorar l'excel·lent nivell artístic que, en els inicis dels anys setanta, els havia fet triomfar.