Grup vocal de pop-soul innocent i romàntic creat a Nova York l'any 1960. Una formació integrada per quatre cantants afroamericanes d’afinades harmonies vocals, procedents totes elles del districte novaiorquès del Bronx. Elles eren Judy Craig, Patricia Bennet, Barbara Lee i Sylvia Peterson.
El desembre de 1962, amb el seu segon single, que contenia "He's So Fine" (està molt bé), The Chiffons va aconseguir l’èxit més important de la seva carrera artística. En pocs mesos, "He's So Fine" va assolir la primera posició de les llistes de vendes del Regne Unit i també de les dels Estats Units. Un èxit que, posteriorment, es va estendre a Europa i a l'Amèrica Llatina.
La història de la cançó és curiosa: Capitol Records, la primera discogràfica, va rebutjar el tema per ser massa simple i pel seu repetitiu cor format per paraules sense sentit. Capitol no es va adonar que aquella tornada: 'Doo-lang, doo-lang, doo-lang', originàriament una part no fonamental de la cançó, seria la que la convertiria en un tema clàssic.
The Chiffons va recórrer deu companyies discogràfiques abans de convèncer Laurie Records, un petit segell independent de Nova York, d’apostar pel grup. Allà, l’enginyer de so Johnny Cue va suggerir que comencessin la cançó amb la frase 'Doo-lang, doo-lang, doo-lang', una proposició bastant encertada que va originar una de les línies vocals més famoses dels anys seixanta.
Vuit anys més tard, es va acusar judicialment George Harrison d'haver plagiat "He's So Fine" en el seu reeixit primer single en solitari, "My Sweet Lord", tot i que l'ex-Beatle sempre va afirmar que s'havia inspirat en l'estàndard de gospel "Oh Happy Day".
Aquesta cançó no té res de complicat.
Aquesta cançó no és negra ni és blanca,...
Per la seva banda, l'any 1975, mentre esperaven la resolució de la justícia, The Chiffons va tenir l’absurda ocurrència de publicar una versió de "My Sweet Lord" de George Harrison, un vinil que va passar sense pena ni glòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada