Quintet vocal nord-americà d’estil doo wop (du-duà), creat l’any 1959 a Pittsburgh, una ciutat situada a l’oest de l’estat de Pennsilvània. Es tractava d’un grup interracial que es va caracteritzar per adaptar cançons populars nord-americanes a l’estil rock and roll de l’època. Inicialment, la banda estava formada per Cornelius Harp (cantant principal), Fred Johnson (baix vocal) i Gene Bricker, Ron Mundy i Richard Knauss (veus d’acompanyament).
El febrer de 1961, The Marcels van causar furor publicant, dins el seu primer àlbum d’estudi, una trepidant versió de la popular balada lenta “Blue Moon” (Lluna blava), una adaptació molt comercial que s’inicia amb el baix entonant aquella inoblidable introducció: “Bom ba ba bom ba bom ba bom bom ba ba bom ba ba bom ba ba, dang a dang dang, Ba ba a ding a dong ding”.
Aquella obertura tan peculiar no era del tot nova, ja que provenia d’un fragment d’un tema propi que formava part del repertori habitual del grup. Editada en format single, “Blue Moon” es va convertir en un èxit internacional i va arribar al número 1 tant als Estats Units com al Regne Unit, on va vendre més d’un milió de còpies i va ser guardonada amb un disc d’or.
La lletra de “Blue Moon”, en l'aspecte amorós, expressa la sensació d’haver tingut un cop de sort poc probable, un esdeveniment que es produeix “una vegada cada lluna blava”.
A finals dels anys vuitanta, el “Blue Moon” de The Marcels va esdevenir l’himne no oficial de l’equip anglès de futbol Manchester City, i encara avui és un tema que els aficionats citizens entonen a ple pulmó en tots els partits que l’equip juga a casa.
Lluna blava, em vas veure tot sol,
sense cap somni al meu cor...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada