Los Puntos

El sultà que va plorar per Granada

Banda pop/rock creada l'any 1967 a Cuevas del Almanzora (Almeria). Liderada per Pepe González-Grano de Oro (guitarrista, cantant i compositor de tots els temes del grup), la seva formació inicial es completava amb Gaspar Flores (baix), Andrés Bravo (guitarra solista), José Antonio Martínez (teclats) i Agustín "Tato" Flores (cofundador del grup i bateria). Poc després, entraria com a cantant solista Alfonso González-Grano de Oro, germà de Pepe.

Els seus inicis artístics són calcats als de la majoria de conjunts juvenils d'aquell període: fent versions dels temes musicals que reproduïen els mitjans de difusió de l'època, amb forta influència del pop anglès. Cançons que el grup interpretava en directe en actuacions i balls dominicals programats al llarg de la comarca del Llevant d'Almeria.

Al cap d'un temps, pensant ja amb la seva professionalització, el grup decideix que la seva vocació i la seva especialitat no hauria de ser la de tocar música aliena. A partir de llavors, Los Puntos es concentren en la producció de composicions pròpies. L'any 1969 signen contracte amb la discogràfica Polydor i poc després, apareix el seu primer senzill: "Miguel / Allà al mar", un treball que va passar bastant desapercebut.

L'any següent, amb "Good Morning", un altre tema propi, el quintet assoleix el seu primer èxit i aconsegueix treure el cap a les llistes de vendes. L'any 1971, es produeixen dos canvis fonamentals en la trajectòria de Los Puntos: entra a la formació el cantant José Pérez (substituint Alfonso) i el teclista Eduardo Sánchez-Manzanera, dos músics que canvien substancialment el so del grup.

L'any 1974, Los Puntos publiquen "Llorando por Granada", un tema fonamental de la seva discografia i considerat un dels precursors del rock andalús.

Es tracta d'una cançó pop amb notables influències arabicoandaluses. Escrita per José González-Grano de Oro, "Llorando por Granada" parla de l'històric sultà Boabdil, el darrer monarca del regne nassarita de Granada, l'últim bastió islàmic de al-Àndalus.

Segons la llegenda, en sortir de Granada i després de lliurar les claus de la ciutat als Reis Catòlics, vençut i camí d'exili, quan coronava un monticle, Boabdil va girar el cap per veure la ciutat de Granada per última vegada, i llavors li van caure unes llàgrimes. Aleshores, la seva mare, la sultana Aixa, va pronunciar aquella coneguda frase que diu: "Plora com una dona el que no vas saber defensar com a home".