Chic

No hi ha mal que per bé no vingui

Banda nord-americana d'estil discotequer formada l'any 1976 a Nova York. Fou creada pel guitarrista Nile Rodgers i el baixista Bernard Edwards, dos músics, compositors i productors musicals als quals s'hi afegiria el bateria Tony Thompson i les cantants Norma Jean Wright i Alfa Anderson.

En poc temps, els Chic van assolir un reguitzell d'èxits amb composicions de música "disco" o "dance", títols com ara, "Dance Dance Dance (Yowsah, Yowsah, Yowsah)", "Everybody Dance" o "Le freak", una cançó que va ser número 1 a les llistes nord-americanes Billboard Hot 100 i a les llistes de rhythm and blues i que als Estats Units, va assolir l'extraordinària xifra de sis milions d'unitats venudes.

L'any 2018, la Biblioteca del Congrés dels Estats Units va incorporat "Le freak" al seu Registre Nacional de Gravacions per ser preservada com a patrimoni cultural de gran importància històrica i artística.

Sembla ser que la font d'inspiració de "Le freak", va venir de la mala experiència personal que van tenir Nile Rodgers i Bernard Edwards a l'entrada de l’exclusiva discoteca novaiorquesa Studio 54, el temple de la música "disco". La gèlida nit del 31 de desembre de 1977, Rodgers i Edwards, feien cua a la porta que està reservada als convidats més il.lustres de la discoteca, Grace Jones, la cantant i model d'origen jamaicà que hi actuava aquella nit de revetlla, s'havia declarat fan de la banda i els havia convidat.

Però, tot i que anaven abillats amb les seves millors gales, ni els seus elegants vestits ni les seves asseveracions que venien de part de Grace Jones els van permetre franquejar la porta d'entrada de Studio 54 ja que, segons els rudes i poc amables porters de l'emblemàtica discoteca, cap del dos músics estava inclòs en la llista de convidats.

Cabrejats i decidits a no perdre's la celebració de la nit de Cap d'Any, van comprar unes botelles de xampany i una mica d'herba i es van traslladar a l'apartament de Rodgers, que no era gaire lluny.

Allà, es van posar a improvisar uns ritmes de guitarra i una línia de baix mentre llançaven improperis dirigits al personal de Studio 54, invectives del tipus "fuck off" (que us follin!). Un "fuck off" que, més tard, es convertiria en l'element principal d'un tema que tenia veritables possibilitats de ser un gran èxit.

Però, l'èxit passava per blanquejar aquelles frases insolents i poc comercials. Per això el ¡Aaaah, fuck off! original es va convertir en el més decorós ¡Aaaaah, freak out!, una cançó que van titular "Le freak" i que es va convertir en un dels temes més destacats de la música "disco", una peça que va sonar nombroses vegades a la pista de ball de Studio 54, el local que els havia negat l'entrada.