Love

Una excel·lent mostra de les tendències musicals de l'època

Quintet d'estil pop-rock i traces psicodèliques creat a mitjans dels anys seixanta a Los Angeles, la ciutat més poblada de l'estat nord-americà de Califòrnia. Una formació multi-ètnica liderada pel multi-instrumentista i compositor Arthur Lee (Arthur Taylor Porter), veu principal, piano, bateria i guitarra i secundada, inicialment, pel guitarra rítmic, cantant i compositor, Bryan MacLean, el guitarra solista Johnny Echols, el baixista Johnny Fleckenstein i el bateria Don Conka.

Tot i no ser un grup "supervendes", Love està considerada una de les millors bandes de rock d'aquella època de la Costa Oest dels Estats units. A finals de 1966, va ser el primer conjunt que va signar contracte amb el segell discogràfic Elektra. En el seu single de debut hi figurava "My little red book" (el meu petit llibre vermell), una versió avantguardista d'un tema de la mítica parella de compositors Bacharach/David, una cançó que havien escrit expressament per a la pel.lícula "Què Tal, Pussycat", el debut cinematogràfic de Woody Allen com a actor i guionista.

La popularitat de Love es fonamenta, principalment, en dos treballs específics, "Da Capo" (des del principi) i "Forever changes" (canvis per sempre), dos elapés comercialitzats l'any 1967. "Forever changes", el tercer àlbum d'estudi de la banda, reuneix el millor pop/rock de finals dels seixanta: una gran tasca de producció, una cuidada instrumentació, uns excel.lents recursos vocals i uns encertats arranjaments orquestrals.

"Forever changes" arranca amb "Alone again or" (sol altre vegada o), una de les cançons més emblemàtiques de la banda angelina, un tema de ressonàncies flamenques que inclou un solo de trompeta d'estil espagueti western, un tema que, curiosament, no estava compost per Arthur Lee, sinó pel guitarrista Bryan Maclean, el segon compositor del grup.

Un disc que va passar bastant desapercebut. Avui dia, però, està considerat una obra mestra. La revista Rolling Stone el va situar a la posició 40 dins llista dels 500 millors àlbums pop/rock de la història; l'any 2008, va ser inclòs al Grammy Hall of Fame, un atorgament creat per a reconèixer les produccions musicals que sobresurten per la seva qualitat o el seu significat històric i l'any 2012, el van incloure al registre de gravacions nacionals de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units.

A banda de la seva qualitat musical, cal destacar, també, la portada del disc, una mostra d'art psicodèlic de finals de la dècada dels seixanta representat per un cor modelat pels rostres dels cinc membres de la banda.