The Capitols

Un ball idiota… i genial

The Capitols van ser un trio de rhythm & blues format l'any 1962 a Detroit, una ciutat que en aquell moment era un autèntic bressol de talent musical. Els membres del grup eren Samuel George (cantant i bateria), Don Storball —el seu nom real era Don Norman— (guitarra i cors), i Richard Mitchell —de nom real Richard McDougall— (teclats i cors).

A mitjans dels anys seixanta, van sorgir multitud de balls de moda. Un dels més populars als Estats Units era "The Jerk" (l'idiota), que consistia a moure els braços de manera rígida i rítmica mentre es feien empentes amb les malucs. Era un ball de caràcter simple però provocatiu, i no exempt de controvèrsia: una versió més atrevida i sensual coneguda com a "Pimp Jerk" (el proxeneta imbècil) es va fer especialment popular als clubs nocturns de Detroit. Aquest últim terme, però, era considerat massa explícit per la moral de l'època.

Amb la voluntat de capitalitzar l'èxit dels balls de moda, el guitarrista Don Storball va compondre una cançó inspirada en aquest ball, però per evitar la censura i assegurar-se una difusió radiofònica més àmplia, va decidir batejar-la com"Cool Jerk" —un joc de paraules que manté la referència al ball, però amb un toc més irònic i digerible (l'idiota genial).

Publicada el 1966,"Cool Jerk" es va convertir en un èxit immediat. Va arribar al segon lloc de les llistes R&B dels Estats Units i es va posicionar també entre les primeres posicions de les llistes de pop. El tema es caracteritza per un ritme contagiós, una línia de baix potent i una lletra repetitiva i enganxosa, elements que la van convertir en un veritable himne dels clubs de ball i en una peça fonamental dins del soul i funk d'aquella dècada.

La lletra no pretén ser profunda: és una invitació col.ectiva a ballar i passar-ho bé, al més pur estil de la música de festa de l'època. La repetició de l'expressió "Cool Jerk" funciona com un crit de guerra a la pista de ball, i reflecteix el caràcter divertit del tema.

Malgrat que The Capitols no van aconseguir replicar l'èxit d'aquesta cançó,"Cool Jerk" ha resistit el pas del temps. S'ha convertit en un clàssic recurrent en recopilacions de soul i funk, i s'ha utilitzat en diversos anuncis televisius i bandes sonores de pel.lícules. Tot plegat, "Cool Jerk" és un exemple perfecte de com una cançó senzilla, però efectiva, pot capturar l'esperit d'una època i mantenir-se viva dècades després.

Climax

Quan l’amor es mesura en instants

Climax va ser un quartet nord-americà de soft rock creat l’any 1970 a Los Angeles. Inicialment, la banda estava formada pel cantant Sonny Geraci, el guitarrista Walter D. Nims, el cantant i teclista Nick D'Amico (Nicola Marcello D'Amico) i el bateria Jon Guttman.

L’únic gran èxit —però ben destacat— de Climax va ser "Precious and Few" (Preciosos i pocs), una balada escrita pel guitarrista Walter D. Nims. Es va publicar per primera vegada l’any 1970, però va passar força desapercebuda. Més endavant, el productor Larry Cox, del segell Carousel (subsidiària de Bell Records), va proposar-ne una nova versió. Va animar la banda a tornar-la a enregistrar i va encoratjar al vocalista Sonny Geraci a aprofitar la seva facilitat per interpretar balades romàntiques amb sensibilitat.

Tot i la nova gravació, la cançó no es va publicar immediatament. Va quedar arxivada durant diversos mesos, fins que un executiu de Bell Records la va escoltar en una emissora de ràdio de Santa Bàrbara, municipi on Climax tenia la seva base d’operacions.

Poc després, com a prova de mercat, Carousel va decidir llançar el senzill a Hawaii durant sis mesos. Després de comprovar-ne el potencial, el disc es va publicar de nou a finals de 1971. A partir del desembre, "Precious and Few" va començar a escalar posicions, i al febrer de 1972 ja havia arribat al número 3 de la llista Billboard Hot 100 i al número 1 de la Cashbox Top 100.

Amb una melodia senzilla però efectiva, i una producció que potencia la veu càlida i emotiva de Geraci, "Precious and Few" transmet la sensació d’un amor intens i fugaç, viscut amb plenitud però també amb la consciència de la seva fragilitat.

La lletra gira al voltant d’una idea universal: que els moments compartits amb la persona estimada poden ser escassos, però són d’un valor immens. És precisament aquesta fugacitat la que fa que cada instant compartit esdevingui encara més significatiu:

Preciosos i pocs són els moments
que tots dos podem compartir,...

Barry Blue

Festa, diversió i un hime "disco" per a la nit del dissabte

De nom real Barry Ian Green, Barry Blue és un cantant i compositor britànic nascut a Londres, la capital d'Anglaterra. A més de posar veu als seus propis temes, Blue també ha estat un prolífic compositor i productor, treballant amb artistes tant variats com Diana Ross o Celine Dion... fins a Andrea Bocelli, The Saturdays, Philip Bailey, Five Star i Bananarama.

Es tracta d'un dels talents musicals més venuts del Regne Unit com a compositor, productor o en la seva etapa d'estrella pop del moment. En total, Barry Blue ha venut més de 45 milions de discos i ha col.locat una cinquantena de temes a les llistes d’èxits d’arreu del món.

Amb només 13 anys, en qualitat de membre de The Dark Knights, una banda formada a la seva escola, Barry Blue va fer la seva primera aparició televisiva, concretament al programa Stubby Kaye’s Silver Star Show, un famós concurs setmanal de talents infantils. Més tard, seria el baixista de Spice, un grup britànic que acabaria sent precursor del mític conjunt de hard rock Uriah Heep.

El 1970, Barry Blue es va unir a un equip de compositors professionals on també hi havia Lynsey de Paul i Ron Roker. Tres anys més tard, a l’octubre del 1973, publicava el que seria el seu gran primer èxit com a solista: "Dancin' (on a Saturday Night)" (Ballant un dissabte a la nit), una cançó coescrita amb Lynsey de Paul que representa molt bé el pas del glam rock al disco-pop comercial dels primers anys setanta. El tema va pujar fins al número dos de la llista britànica de singles i es va convertir en un èxit internacional.

Amb un to lleuger i desenfadat, la lletra de "Dancin' (on a Saturday Night)" és gairebé un himne al ball com a via d'escapament de la rutina setmanal. Parla de la màgia dels dissabtes a la nit, quan tot pot passar: amics, pistes de ball plenes, música ballable i, si hi ha sort, una oportunitat de trobar l'amor (o potser una aventura).

Amb una estructura simple i repetitiva, la cançó estava feta per enganxar a la primera escolta. També per a triomfar tant a la ràdio com a les pistes de ball. A dia d’avui, "Dancin' (on a Saturday Night)" encara desperta ganes de moure el cos. És un bon exemple de com una cançó aparentment senzilla pot convertir-se en icona d'una època.

Brewer & Shipley

Un duet que es va passar de la ratlla

Duo nord-americà de folk-rock creat l'any 1967 a Los Angeles i format pels cantautors Mike Brewer i Tom Shipley. Una formació musical reconeguda pel seu treball amb la guitarra, per les seves acurades harmonies vocals i per les lletres de les seves cançons, unes composicions amb forta càrrega social, fidel reflex de les inquietuds de la seva generació.

A mitjans dels anys seixanta, Brewer i Shipley coincidien sovint en cafeteries i petits locals d’oci de Los Angeles. Aquestes trobades van fer créixer la complicitat artística entre tots dos, fins al punt que van decidir unir forces i iniciar una trajectòria conjunta. El primer fruit d’aquesta col·laboració va ser "Down in L.A." (1968), un àlbum autofinançat i distribuït com a maqueta, amb onze temes propis que mostraven el seu potencial creatiu.

L'any 1969 van publicar "Weeds", el seu segon LP, però seria l'any següent quan arribarien al gran públic amb el seu tercer disc, Tarkio (1970). Aquest àlbum inclou el seu tema més conegut: "One Toke Over the Line" (Una calada sobre la línia), una cançó de melodia senzilla i to irònic que va captivar l’audiència.

Publicada en format single el mes de març de 1971, "One Toke Over the Line" es va convertir en un èxit inesperat, arribant al Top 10 de les llistes Billboard Hot 100 dels Estats Units, tot i (o potser gràcies a) la seva controvèrsia pel contingut de la seva lletra ja que, "One toke over the line" fa referència a una expressió col·loquial relacionada amb el consum de marihuana. "Toke" és una calada i l’expressió "One toke over the line" suggereix haver traspassat lleugerament el límit.

Curiosament, la cançó va néixer entre bastidors, durant una gira en la qual, Brewer & Shipley actuaven com a teloners de la cantant Melanie. La van compondre, segons han explicat, en to de broma, mentre es preparaven entre bastidors per sortir a l'escenari.

Malgrat a la seva ambigüitat en referència al consum de drogues, el tema va ser durament criticat pels sectors més conservadors dels Estats Units. Fins i tot l’administració Nixon la va incloure en una llista negra, considerant-la un exemple de la "descomposició moral" de la joventut nord-americana i una amenaça als valors tradicionals del país.

Bryan Ferry

Una crida a la lleialtat dins l'entorn d'una relació sentimental

Cantant britànic de veu profunda i seductora nascut a Washington, un municipi anglès situat al comtat de Tyne and Wear. Un intèrpret amb un estil elegant i sofisticat, dues característiques que esdevindrien la seva marca personal. Ferry ha esdevingut popular, tant per la seva trajectòria com a líder del grup britànic Roxy Music, com per la seva carrera en solitari, un projecte, aquest últim, paral·lel a la seva pertinença a l'esmentada banda i que va continuar amb força èxit després de la seva dissolució.

Bryan Ferry es va iniciar en el món artístic durant la seva època universitària. El seu debut es va produir actuant de vocalista del conjunt de rock The Banshees. Posteriorment, es va incorporar a The City Blues i, després, a Gas Board, una banda de soul creada a la Universitat de Newcastle i que comptava amb una secció de vent. En aquest grup, també en formaven part Graham Simpson i John Porter, dos instrumentistes que també s'integrarien a Roxy Music, una de les bandes més eclèctiques i innovadores de l'època.

La seva carrera com a cantant solista va començar l'any 1973. Ho fa debutant amb l'àlbum de versions "These Foolish Things", un disc editat mentre encara formava part de Roxy Music. Un any més tard, publica "Another Time, Another Place", un altre vinil farcit de versions, a excepció de l'última cançó, una composició de Bryan Ferry que és, precisament, la que dona títol al disc.

Més tard, el mes de setembre de 1976, surt al carrer el seu tercer àlbum d'estudi, "Let's Stick Together" (Mantinguem-nos junts), el primer disc de llarga durada comercialitzat després de la primera dissolució de Roxy Music. Cinc de les cançons de "Let's Stick Together" eren nous enregistraments de temes ja gravats per Bryan Ferry amb Roxy Music.

En la majoria de casos, però, les noves versions del vinil eren més suaus i més orientades al jazz i al rhythm and blues, en comparació amb les que havien format part de la discografia de Roxy Music.

En aquest disc, Bryan Ferry interpreta "Let's Stick Together" amb una actitud gairebé teatral. La repetició del títol a la tornada reforça el missatge de perseverança i compromís, però amb una clara doble lectura: podria ser sincer o burlesc, depèn de com s’interpreti el seu to.

Aquesta nova adaptació, va esdevenir un dels èxits comercials més notables de Bryan Ferry durant la seva etapa com a cantant solista.

Dana

Del conte de fades al desengany amorós

De nom artístic Dana, Rosemary Brown (més tard Dana Rosemary Scallon) és una cantant britànica de pop melòdic, nascuda a Islington, un municipi situat al nord de Londres. Tot i això, va créixer a Irlanda del Nord, on es va traslladar amb la seva família a l'edat de cinc anys.

Dana va créixer en un entorn profundament religiós i musical —els seus pares eren músics i la música formava part del dia a dia familiar. De ben jove ja va començar a fer-se notar en concursos locals de cant, fins que l'any 1969 va aparèixer a "Opportunity Knocks", un popular talent show britànic que la va donar a conèixer arreu del Regne Unit.

Un any més tard, amb tan sols dinou anys, Dana va fer història representant la República d'Irlanda al Festival d'Eurovisió de 1970 celebrat a Amsterdam. En aquest certàmen, amb una senzillesa encantadora que va captivar el públic europeu, va interpretar la balada "All Kinds of Everything". Malgrat competir amb favorits com Mary Hopkin i Julio Iglesias, Dana es va endur el primer premi —la primera victòria d'Irlanda a Eurovisió.

Després de l'enorme impacte d'"All Kinds of Everything", una cançó que va tenir una forta difusió internacional, la cantant va continuar evolucionant com a artista, allunyant-se del perfil ingenu i adolescent dels seus inicis. L'any 1976, Dana va publicar "Fairytale", una balada pop melancòlica que marca un punt d’inflexió en la seva trajectòria. És una de les seves interpretacions més sinceres i emocionals, i per molts seguidors, un dels seus millors temes.

Malgrat el títol, "Fairytale" (Conte de fades) no parla d'un amor idíl·lic, sinó de la fi d’un amor idealitzat. La protagonista de la cançó reconeix que ha viscut atrapada en una fantasia, esperant un príncep que mai no ha arribat.

Amb una veu dolça però ferma, Dana canta sobre el desencís i l’acceptació, amb l'intenció de posar punt final a una relació que només funcionava en el terreny dels anhels.

Curiosament, "Fairytale" va tenir una gran repercussió a Llatinoamèrica, especialment a Mèxic, on va arribar a la primera posició de les llistes d'èxits. Un fet força curiós, tenint en compte que Dana mai no hi va fer promoció activa.

The Trammps

Un himne del moviment "disco" i una icona de l'època

Banda nord-americana de música funk i pionera del gènere disco. Va ser creada l'any 1972 a Filadèlfia, la ciutat més gran de l'estat de Pennsilvània. Inicialment, el grup estava format pel cantant solista Jimmy Ellis i els vocalistes Harold "Doc" Wade (primer tenor), Stanley Wade (segon tenor) i Earl Young (veus, baix i bateria). En les actuacions en directe, caracteritzades per les seves potents seccions de vent i per les enèrgiques veus dels seus cantants, la banda comptava fins a 11 components.

Una formació recordada principalment pel seu gran èxit "Disco Inferno". Un tema editat expressament per a les discoteques i publicat en format single el dia 29 de desembre de 1976 aprofitant la proximitat de la nit de Cap d'Any. Posteriorment, el mes de gener de 1977, "Disco Inferno" va donar nom al quart àlbum d'estudi de The Trammps.

Uns mesos més tard, "Disco Inferno", en una versió més extensa -11 minuts-, va adquirir gran notorietat després de formar part de la banda sonora de la pel·lícula "Saturday Night Fever", el cèlebre film musical que va protagonitzar John Travolta. En aquella època, la banda sonora de la pel·lícula va esdevenir l'LP més venut de la història de la indústria musical. L'any 1979, "Saturday Night Fever", va obtenir el premi Grammy en la categoria d'Àlbum de l'any.

Es tracta d'un clàssic indiscutible de l'era de la música disco dels anys setanta. Amb la seva enganxosa tornada i el seu intens i constant ritme, afegit a la seva clara orientació cap a les pistes de ball, "Disco Inferno" no només convida a ballar, sinó que també captura l'essència d'una època marcada per l'alliberament, la festa i la cultura de grup.

La lletra de "Disco Inferno" descriu una escena en la qual la gent es deixa anar ballant al sostre d'un edifici. És un espai d’alliberament on es desfermen les sensacions, una indiscutible metàfora de l'intent d'assolir el clímax de la diversió i de l'eufòria col·lectiva, dos trets característics de la música disco.

Tot i que a finals dels anys setanta la música disco va començar a perdre popularitat, The Trammps van continuar actuant durant un llarg període, mantenint viu l’esperit d’aquella època malgrat l'habitual ball de músics.

Burn, baby, burn! Burn, baby, burn!..
(crema, nena, crema...)
Burnin'! (cremant)

Eddie and the Hot Rods

Fes sempre el que vulguis fer

Enèrgica banda anglesa d'estil pub/rock creada l'any 1975 a Southend-on-sea, un municipi costaner del comtat d'Essex. Eddie and the Hot Rods van ser un del grups britànics que a finals dels anys setanta van ajudar a obrir el camí cap al punk rock. La seva formació inicial estava constituïda per Barrie Masters a la veu cantant, Pete Wall i Dave Higgs a la guitarra, Rob Steele al baix i Steve "Nicol" Nichols a la bateria. L'any 1976, l'harmonicista i cantant Lew Lewis i el baixista Paul Gray van reemplaçar Wall i Steele respectivament.

Com a dada curiosa, cal esmentar el fet que cap dels membres del grup ni tampoc cap dels nombrosos músics que, al llarg del temps, van passar per la formació, no es deia Eddie. De fet, Eddie era el nom amb el qual havien batejat el maniquí que els Hot Rods plantaven a l'escenari en els seus concerts inicials com a proposta artística, un ninot que el grup acabava apallissant.

L'any 1976, tot just un any després de la seva fundació, Eddie and The Hot Rods ja eren considerats el millor grup emergent del pub/rock, gràcies a singles com ara "Teenage Depression", un disc que es va alçar a la posició trenta-cinquena de les llistes d'èxits, lloc més que destacable tenint en compte les escasses audiències que cabien als locals on tocaven les bandes d'aquest gènere musical.

El seu èxit més destacat va arribar el mes de juliol de 1977 amb la publicació del single "Do Anything You Wanna Do" (Fes el que vulguis fer), una composició acreditada al nom simplificat de The Rods i signada per Ed Hollis, el mànager de la banda, i a Graeme Douglas, un dels seus guitarristes titulars en aquell moment. "Do Anything You Wanna Do", una potent cançó amb influències del punk rock i del power pop interpretada amb una instrumentació senzilla però efectiva, va arribar a la novena posició del Top Ten del Regne Unit.

La lletra de "Do Anything You Wanna Do" constitueix un himne a la llibertat personal i a l'autoafirmació. Les seves estrofes, expressen el desig del protagonista d'escapar de la monotonia i dels treballs sense reconeixement. El títol i la tornada, repeteixen un lema molt clar: "Fes el que vulguis fer...", una expressió que anima a prendre el control de la pròpia vida i que suggereix que, en lloc de conformar-se amb el que els altres esperen de tu, el millor és seguir els desitjos i les aspiracions d'un mateix.

No necessito polítics que em diguin
coses que no hauria de ser.
Ni òptics que em diguin
el que hauria de veure,...

The Cyrkle

Una lliçó d'optimisme: el final no és la fi

Banda nord-americana d'estil pop amb influències folk creada l'any 1961 a Easton, un municipi de Pennsilvània. Originalment, la banda estava formada per Don Dannemann (veu principàl, guitarra i piano), Tom Dawes (veu principal i baix), Earl Pickens (teclats) i Marty Fried (bateria).

L’any 1965, després de tocar en diversos clubs locals sota el nom de The Rhondells, van ser descoberts per l’advocat Nat Weiss, un professional amb contacte i influència ni més ni menys que amb Brian Epstein, mànager de The Beatles. Weiss, impressionat pel talent del grup, els va recomanar a Epstein, qui no va dubtar ni un moment a representar-los i aconseguir-los un contracte amb la discogràfica Columbia Records (CBS als Estats Units).

Segons sembla, va ser el mateix John Lennon qui va suggerir el nou nom del grup: The Cyrkle. La relació amb el món dels Beatles no va acabar aquí. A l’estiu de 1966, The Cyrkle va ser el grup teloner de la gira nord-americana dels Beatles, obrint 14 concerts. El 28 d’agost van actuar amb ells al Dodger Stadium de Los Angeles, i el 29 d’agost, van participar en el que seria el darrer concert oficial dels Beatles en directe, al Candlestick Park de San Francisco. Una fita històrica que situa The Cyrkle com a testimonis privilegiats del final d’una era.

El primer senzill de The Cyrkle —i alhora el més exitós— va ser "Red Rubber Ball" (Pilota vermella de goma), una exaltació pop composta per Paul Simon (de Simon & Garfunkel) i Bruce Woodley, membre de The Seekers. Amb la seva estructura simple però efectiva i una lletra carregada d’optimisme resignat, la cançó esdevé una petita joia dins del panorama musical de l’època. "Red Rubber Ball" va assolir la segona posició de la llista Billboard Hot 100 dels Estats Units, consolidant el grup com una promesa emergent del pop nord-americà.

La lletra descriu la fi d’una relació sentimental des de la perspectiva de qui ha estat abandonat, una persona però, que troba la força per continuar endavant. Amb una combinació de melodia enganxosa i missatge positiu, el jove accepta la separació i afirma que "hi ha altres estrelles de mar al mar", una metàfora que suggereix que sempre hi ha noves oportunitats i que la pèrdua d’una relació no suposa pas la fi del món.

Després de la dissolució del grup, a inicis de 1968, Dawes i Dannemann es van dedicar amb notable èxit a la producció d'espots publicitaris, demostrant que el seu talent musical tenia recorregut més enllà de l’escenari.

Air Supply

L'esperança és l'últim que es perd

Duet musical australià de soft rock (rock suau) creat l'any 1975 a Melbourne, la capital de l'estat de Victoria. Una formació integrada per l'anglès Graham Russell (compositor, guitarra i veus) i l'australià Russell Hitchcock (cantant solista). Fins a data d'avui, el duo ha ofert concerts als principals escenaris de tot el món i ha venut més de 100 milions de discos.

Graham i Russell es van conèixer el mes de maig de 1975, tots dos feien proves per a actuar de substituts al cor de la producció australiana del cèlebre musical Jesus Christ Superstar. Sembla ser que, en trobar-se, van comentar que tots dos portaven el mateix nom i que havien nascut al mes de juny (amb un any i quatre dies de diferència), dues coincidències que, segons ells, demostraven la seva avinença i el fet de tenir moltes coses en comú.

El seu primer senzill, "Love and Other Bruises" es va publicar el mes de novembre de 1976. Va ser un disc que va assolir la sisena posició de les llistes australianes d'èxits. Un mes més tard, va sortir a la llum el seu àlbum de debut "Air Supply", un disc homònim que, a Austràlia, va aconseguir la dissetena posició de la llista d'àlbums i que, per les seves vendes, va ser guardonat amb la distinció de "Disc d'Or".

A finals de 1977, Air Supply va actuar de teloner del cantant britànic Rod Stewart en la seva gira per Austràlia. En acabar la sèrie de concerts en aquest continent insular, Stewart els va convidar a continuar obrint les actuacions que tenia programades als Estats Units i al Canadà.

El mes d'abril de 1979, Air Supply va editar "Life Support", el seu quart àlbum d'estudi. Es tracta d'un disc de llarga durada que conté la versió original de l'emblemàtica i atemporal balada romàntica "Lost In Love" (Perdut en el amor), una cançó que va escriure Graham Russell i que combina una melodia suau i agradable amb una lletra sincera i emotiva que parla d’una persona que es sent perduda després d’una separació sentimental.

Uns mesos més tard, regravada i remesclada, "Lost In Love" va ser llançada en format de senzill. Aquesta nova adaptació ràpidament es va enlairar a les primeres posicions de les llistes d'èxits d'Austràlia i dels Estats Units, convertint-se en un èxit internacional.

David Cassidy

Una celebritat juvenil tot terreny

Fill del cantant i actor Jack Cassidy i de l'actriu Evelyn Ward, David Cassidy va ser un cantant i actor nord-americà nascut l'any 1950 a la ciutat de Nova York. Veritable ídol adolescent, entre 1972 i 1974, David Cassidy va ser un dels artistes més venuts del món, tant en la seva faceta en solitari com en la de membre de la sèrie de televisió The Partridge Family (en castellà: Mamà i sus increibles hijos).

Un vocalista amb una capacitat única per reinventar-se i adaptar-se a nombrosos gèneres. Al llarg de la seva carrera com a cantant pop, David Cassidy va vendre més de 30 milions de còpies de discos a tot el món i va ser reconegut amb més de 24 discos d'or i platí, incloent-hi quatre LPs multiplatí consecutius.

David Cassidy es va convertir també en un valor segur amb els seus espectaculars i multitudinaris concerts que omplien tot tipus d'estadis i batien tota mena de rècords. Aquests vibrants espectacles plens de passió eren seguits amb autèntica bogeria pels seus fans. Les seves actuacions provocaven histèria massiva, donant lloc al fet que els mitjans de comunicació encunyessin el terme "Cassidymania".

El seu debut professional en el món de l'espectacle es va produir l'1 de gener de 1969 debutant com a intèrpret al musical de Broadway The Fig Leaves Are Falling. D'aquesta obra només es van fer quatre representacions. Tot i això, un director de càsting que va veure una d'aquestes funcions li va proposar fer una prova de pantalla. Després de fer-la, va signar un contracte amb Universal Studios i poc desprès, va aparèixer en diversos episodis de populars sèries de televisió dels Estats Units.

El mes d'octubre de 1971, David Cassidy va editar "Cherish", el seu primer single en solitari. Es tracta d'una tendra balada que posteriorment, s'inclouria en el seu primer àlbum. El seu segon disc de llarga durada "Rock Me Baby" (Sacseja'm nena) publicat el mes d'octubre de 1972 constituïa un pas decidit cap a un estil més i enèrgic i madur. Era un treball que combinava el pop amb elements de glam rock, reflectint el desig de Cassidy de trencar amb la imatge d'ídol adolescent que li havia estat assignada i de la qual, es volia alliberar.

"Rock Me Baby" destaca per la seva energia i per l'habilitat de David Cassidy d'adaptar-se a estils musicals més contundents, consolidant així la seva versatilitat com a intèrpret.

Brotherhood of Man

Una lletra amb doble sentit

Banda britànica d'harmonies vocals creada a Londres l'any 1969 pel compositor i productor musical Tony Hiller. Inicialment, la formació estava composta pels músics de sessió Tony Burrows, John Goodison i les germanes Yvonne Weetman "Sue" i Heather Weetman "Sunny".

El primer senzill de Brotherhood of Man, "Love One Another", publicat l'any 1969, va passar totalment desapercebut. Tot i això, el seu segon single, "United We Stand" (estem units), editat el gener de 1970, es va convertir en el primer èxit de la banda, assolint el tretzè lloc de les llistes d'èxits dels Estats Units. Aquests dos treballs, editats pel segell Deram, van ser acreditats a The Brotherhood of Man.

Tot i això, a causa del fet que els membres de l'agrupació tenien les seves pròpies carreres independents, aviat van començar les desercions. Primer va ser Burrows i després Goodison. Aquests abandonaments van tenir lloc entre el 1971 i el 1972. Després de diversos canvis, l'any 1974 es va crear la formació més estable i cohesionada de Brotherhood of Man. Un grup integrat per Martin Lee, Lee Sheriden, Nicky Stevens i Sandra Stevens.

L'any 1976, amb "Save Your Kisses for Me" (Guarda els petons per mi) i representant al Regne Unit, Brotherhood of Man va guanyar la XXI edició del cèlebre Festival de la Cançó d'Eurovisió, celebrat a la ciutat neerlandesa de La Haia. Es tracta d'una cançó pop de ritme alegre i lleuger que es va convertir en la més puntuada de la historia del certamen. L'any 2005, en la commemoració del 50è aniversari del Festival d'Eurovisió, la Unió Europea de Radiodifusió va situar "Save Your Kisses for Me" en la cinquena posició del rànquing que classificava les quinze cançons més populars de la història del festival.

La lletra de la cançó aparentment parla d'una relació amorosa en la qual, el protagonista es lamenta d'haver de marxar, demanant a l'altra persona que li guardi els seus petons fins que torni. Això crea una imatge de caire romàntic, però el gir inesperat arriba al final: quan el personantge revela que la persona a qui es dirigeix, és el seu fill petit de tres anys: "even though you’re only three...". Aquest final transmet un to innocent i familiar, jugant amb la percepció inicial de l'oient.

Amb més de sis milions de còpies venudes, "Save Your Kisses for Me" ha estat reconegut com l'onzè single més venut de tots els temps. En aquell període va ser número 1 a trenta-tres països diferents.

The Arrows

Buscant l'amor a través del rock and roll

Conjunt britànic de rock, creat l'any 1974 a Londres, la capital i la ciutat més gran d'Anglaterra. El grup es va formar inicialment inicialment en format trio amb el cantant i baixista Alan Merrill, el guitarrista Jake Hooker (Jerry Mamberg) i el bateria Paul Varley.

El primer representant de la banda va ser Peter Meaden, un agent artístic que, a principis dels anys seixanta, també havia representat al cèlebre grup britànic The Who. Va ser ell qui va proposar el nom de The Arrows, inspirant-se en el logotip de The Who, que incorporava una fletxa (arrow, en anglès) apuntant cap amunt.

Entre 1974 i 1975, The Arrows van aconseguir col·locar diversos senzills a les llistes d'èxits del Regne Unit. Temes com "Touch Too Much", "My Last Night With You" i "I Love Rock 'N Roll" (Estimo el rock and roll), tres cançons produïdes per Mickie Most (Michael Peter Hayes), un dels productors més influents de l'època i el propietari del segell londinenc RAK Records.

Malgrat la seva curta trajectòria, el grup és essencialment recordat per haver compost i enregistrat "I Love Rock 'n' Roll", un enèrgic tema de rock clàssic escrit per Alan Merrill i Jake Hooker. Tot i això, la cançó no va triomfar immediatament, en part per la manca de promoció de la discogràfica. No seria fins al 1981 que el tema esdevindria un autèntic himne del gènere, gràcies a l'explosiva versió de la cantant nord-americana Joan Jett (Joan Marie Larkin) amb la seva banda d'acompanyament, The Blackhearts.

La lletra de "I Love Rock 'n' Roll" relata la història d’un noi que entra en un bar i es fixa en una noia que balla al costat d’una màquina de discos. Aleshores, ell li proposa posar-hi una altra moneda per seguir escoltant rock junts.

Un text simple però efectiu, amb un clar missatge d’entusiasme per la música en un ambient de flirteig i diversió juvenil.

Tot i no assolir un èxit massiu, The Arrows van gaudir de força visibilitat a mitjans dels anys setanta gràcies al seu propi programa de televisió, "The Arrows Show". En aquest espai, emès setmanalment per la cadena Granada Television, el grup interpretava temes propis i versions d’altres artistes.

Irònicament, aquesta exposició televisiva els va donar notorietat, però també els va limitar: no podien sortir de gira ni dedicar temps a enregistrar nou material, un fet que va frenar la seva projecció.

The Lemon Pipers

La pandereta psicodèlica

Banda nord-americana d'estil pop/rock amb influències de blues i de folk formada l'any 1967 a Oxford, un municipi ubicat a l'estat d'Ohio. La formació inicial del grup estava integrada pel guitarra solista Bill Bartlett, el cantant Dale "Ivan" Browne, el teclista Robert G. "Reg" Nave, el bateria William "Bill" Albaugh i el baixista Steve Walmsley.

Malgrat la seva exigua carrera musical (del 1967 al 1969), The Lemon Pipers van ser una banda clau en l'escena de rock psicodèlic. En les seves actuacions en directe, el quintet destacava per la seva presència escènica, amb una indumentària que reflectia les tendències de finals dels anys seixanta. En les seves aparicions, solien lluir vestits d'estampats psicodèlics, camises amb volants, barrets de feltre i ulleres de sol, tot creant una imatge visual tan impactant com la seva música.

L'any 1967, la banda va signar un contracte amb Buddah Records, un segell discogràfic especialitzat en "bubblegum pop": un subgènere alegre, enganxós, extremadament comercial i, des del punt de vista monetari, molt rendible. El debut dels Lemon Pipers amb Buddah es va produir amb un single que contenia dues composicions de Bill Bartlett, "Turn Around and Take a Look" i "Danger".

El disc no va arribar a les llistes d'èxits i Buddah Records va demanar al compositor i productor Paul Leka i a la lletrista Rochelle "Shelley" Pinz —dos especialistes contractats per la discogràfica— que escrivissin una cançó per al grup. La parella va compondre "Green Tambourine" (Pandereta verda) i la va oferir a la banda, que la va enregistrar de mala gana, ja que considerava que aquell estil s'allunyava massa del seu, molt més psicodèlic i innovador.

Publicada el novembre de 1967, "Green Tambourine" va catapultar el grup a la fama, assolint la primera posició de les llistes d'èxits dels Estats Units i del Canadà, el setè lloc al Regne Unit i una notable repercussió mundial. El disc, a més, va vendre més de dos milions de còpies i va aconseguir el guardó de "Disc d'Or".

"Green Tambourine" va ser una de les primeres cançons que van introduir el so psicodèlic al gran públic comercial. Narra la història d'un músic de carrer que demana diners a canvi de tocar la seva pandereta verda. El vers "Drop a dime before I walk away" (deixa una moneda abans que me'n vagi) reflecteix la precarietat i la vulnerabilitat d’un artista que sobreviu gràcies a l'almoina.

Pacific Gas & Electric

Una pregària amb fort component social

Banda nord-americana de blues-rock creada l'any 1967 a Los Angeles i activa fins el 1973. La formació original estava integrada pel guitarrista rítmic Tom Marshall, el baixista Brent Block, el guitarra solista Glenn Schwartz i el cantant i bateria Charlie Allen. Quan va quedar clar que Allen era el millor vocalista del grup, es va convertir en el líder indiscutible de la banda. Llavors, s'hi va incorporar Frank Cook com a nou bateria.

Inicialment, el quintet havia adoptar el nom de Pacific Gas and Electric Blues Band, prenent irònicament el nom d'una coneguda empresa energètica de la zona. Però, a instàncies de la seva discogràfica, Kent Records, el van tenir d'escurçar abans de publicar el seu primer àlbum, "Get It On...Blues" (1968). A banda de la seva impactant portada, el disc va passar força desapercebut, però la seva actuació al Miami Pop Festival, al maig d'aquell mateix any, els va obrir noves portes: van signar contracte amb el segell Columbia Records, un esdeveniment clau per al seu futur.

L'any 1969, publiquen el seu primer àlbum amb Columbia, l'homònim "Pacific Gas and Electric". Però el seu moment àlgid arribaria el mes d'abril de l'any següent, amb el llançament de "Are You Ready?", un disc que contenia una cançó homònima que esdevindria el seu èxit més destacat. El disc va entrar a les llistes del Billboard Hot 100 dels Estats Units.

"Are You Ready?" és molt més que una simple cançó de rock: és una peça amb influències gòspel i carregada de força emocional. La seva lletra, tot i no ser dogmàtica ni adoctrinadora, connectava profundament amb l'esperit insubmís de l’època. Allen la interpreta com si fos un predicador: amb passió, convicció i ànima. En resum, "Are You Ready?" és un tema ideal per entendre com el rock podia, també, ser espiritual.

Després d’enregistrar l'àlbum, Frank Cook va patir un accident de trànsit i va ser substituït pel bateria Ron Woods. Tot i això, Cook no va desaparèixer del mapa: va continuar vinculat al grup com a mànager.

L’any 1971, les pressions legals exercides per la companyia d’electricitat que duia el mateix nom de la banda van fer que Pacific Gas & Electric es veiés obligada de nou a canviar-lo per PG&E.

Hi ha rumors de guerra.
Homes morint i dones plorant.
Si respires aire, moriràs.
Potser et preguntes per què,...

Warren Zevon

Un home llop americà a Londres

Cantautor nord-americà nascut a Chicago, el municipi més poblat de l'estat d'Illinois. Conegut per les seves lletres carregades de sarcasme, humor negre i amb comentaris socials molt aguts, Warren Zevon va iniciar la seva carrera musical a principis de la dècada dels seixanta, dedicant-se essencialment en aquesta època a tasques de composició i arranjament.

La seva música sovint explorava temes com la violència, la mort i la decadència, qüestions que canalitzava a través del seu punt de vista personal, dotant alhora les seves composicions d'un to fosc i sòrdid. Aquests dos denominadors comuns els complementava amb la ironia única que sempre el va caracteritzar.

Tot i que va tenir una carrera plena d'alts i baixos, Warren Zevon va aconseguir el reconeixement unànime de públic i crítica amb el tema "Werewolves of London" (Homes llop de Londres), una peça senzilla però efectiva i amb un ritme molt marcat i repetitiu. Aquesta composició pròpia la va incloure a "Excitable Boy", el seu tercer àlbum d'estudi. Publicat el mes de gener de 1978, el disc va convertir-se en el seu treball més emblemàtic.

Amb un estil minimalista però enganxós, i una lletra absurda, sarcàstica i carregada d’humor negre, "Werewolves of London" exemplifica a la perfecció la subtilesa de Warren Zevon a l'hora de barrejar ironia, crítica social i entreteniment pur. La lletra sembla ser una sàtira fosca i surrealista: a les seves estrofes, s'adverteix de la presència d'homes llop deambulant per la ciutat de Londres, tots ells vestits elegantment i terroritzant la població.

El protagonista del relat és un home llop refinat, un personatge que menja carn xinesa, freqüenta llocs exclusius i porta un tall de cabells impecable. Això converteix la figura d'aquests licantrops en una metàfora de certs arquetips socials: individus oportunistes que es mouen dins l’elit londinenca.

El cèlebre udol: —"Ahoooo, Werewolves of London, Ahoooo!"—un crit que es repeteix sovint al llarg de tota la cançó, afegeix un element de diversió i teatralitat a "Werewolves of London".

Vaig veure un home llop
amb un menú xinès a la mà
caminant pels carrers del Soho,..