The Paragons

Contra vent i marea

Influent banda vocal de "rocksteady", un gènere musical jamaicà successor de l'ska i precursor directe del reggae. Un quartet creat l'any 1963 a Kingston, la capital de l'illa de Jamaica. Inicialment, la seva formació estava composta per Garth "Tyrone" Evans, Bob Andy, Junior Menz i Leroy Stamp. L'any 1964, Stamp abandona la banda i es reemplaçat per John Holt (que més tard es convertiria en el vocalista principal i en el líder de la banda), i Howard Barret substitueix a Menz.

L'estil de The Paragons, indiscutiblement caribeny, es caracteritzava per les seves suaus harmonies vocals i pel seu ritme relaxat i cadenciós, dues característiques que van convertir el quartet jamaicà en una de les formacions més representatives del gènere, articulant al mateix temps una influència clau per al desenvolupament posterior del reggae. Tot i això, en els seus inicis, el so del grup estava molt influenciat per la música soul procedent dels Estats Units.

La seva cançó més icònica i segurament, la més coneguda, va ser "The Tide Is High" (La marea està alta), un tema compost per John Holt que és considerat avui dia un dels clàssics del gènere rocksteady. Publicada l'any 1967, "The Tide Is High" va tenir un sonat èxit, sobretot a l'illa de Jamaica. La melodia i el seu missatge ha transcendit generacions, refermant-se com un clàssic i reinterpretant-se nombroses vegades en diferents èpoques.

Va ser el mes d'octubre de 1980 quan la versió de "The Tide Is High" subscrita per la banda nord-americana d'estil new wave Blondie, va aconseguir fama mundial en encapçalar les llistes d'èxits britàniques i les dels Estats Units. L'any 2002, una nova adaptació, aquesta vegada del grup femení britànic Atomic Kitten, va tornar a aparèixer a les llistes dels singles més venuts del Regne Unit.

La lletra de la cançó parla de l'amor i de la determinació. La protagonista expressa el seu compromís i la perseverança per aconseguir l’amor d’una altra persona. La insistent afirmació de "l'onada és alta, però jo no em rendeixo" ("The Tide is high, but I'm holding on") confirma el missatge de resistència i de constància, un tema bastant recurrent en la música pop de l’època.

A finals de la dècada dels seixanta, The Paragons es va dissoldre, però John Holt va continuar vinculat al món de la música, desenvolupant una reeixida carrera en solitari, fins al punt de convertir-se en una de les veus més interessants de la música reggae i consolidant-se com una icona del gènere.

NRBQ

Un vincle sentimental exemplar

Acrònim de New Rhythm and Blues Quartet, NRBQ és el nom d'una infravalorada banda nord-americana creada l'any 1966 a Louisville, el municipi més gran de l'estat de Kentucky. Un quartet que mai no va buscar l’èxit comercial ni va fer gala del seu virtuosisme instrumental. El seu estil fusionava rock, jazz, blues, country i pop, reflectint així la seva versatilitat musical, la principal característica d'aquest grup.

Inicialment integrada per Terry Adams (teclats), Steve Ferguson (guitarra), Joey Spampinato (baix) i Tom Staley (bateria), la banda va experimentar nombrosos canvis de personal al llarg de la seva existència. Tot i això, la seva formació més estable -i també la que va perdurar més temps (vint anys)-, va ser la composta per Terry Adams, Joey Spampinato, Al Anderson i Tom Ardolino.

L'any 1978, NRBQ va publicar el seu sisè àlbum d'estudi, "At Yankee Stadium" (A l’estadi dels Yankees). El títol de l'àlbum és una broma: en els crèdits del disc s'hi pot llegir "Enregistrat als Bearsville Studios, novembre de 1977 (no al Yankee Stadium)". A la portada de l'àlbum s'hi veu una fotografia dels quatre membres de la banda asseguts en una graderia completament buida, del mític estadi de l’equip de beisbol dels Yankees de Nova York.

Aquestes instantànies havien estat capturades durant la visita privada que la banda va fer a aquest estadi esportiu, com a obsequi d'aniversari per al baixista Joey Spampinato. Spampinato, nascut al districte novaiorquès del Bronx, era -i és-, un fanàtic dels Yankees de tota la vida.

En el tercer tall de "At Yankee Stadium" es troba "I Love her, She Loves me" (Jo l'estimo, ella m'estima), una agradable cançó composta pel baixista Joey Spampinato. La lletra, un pèl melosa, expressa l'alegria i la satisfacció d'una persona per la seva afortunada relació sentimental. El protagonista, molt entusiasmat, proclama que ell i la seva parella es complementen a la perfecció, sentint-se tots dos la mar de contents i feliços l'un al costat de l'altre.

Al llarg de més de quaranta anys, més de 20 àlbums d’estudi i nombrosos enregistraments en directe, NRBQ està considerada una de les bandes més originals i imprevisibles del subgènere musical jazz/rock.

Wet Willie

El poder terapèutic del somriure

Banda nord-americana que fusionava rock, blues i soul creada l'any 1969 a Mobile, un municipi ubicat al sud d'Alabama. Constituïda inicialment amb el nom de Fox, poc després, es van transformar en Wet Willie. El nucli inicial de la formació estava format per Jimmy Hall (cantant principal, harmònica i saxòfon), el seu germà, Jack Hall (al baix i banjo), John Anthony (als teclats), Ricky Hirsch (a la guitarra i mandolina) i Lewis Ross (a la bateria).

El mes de maig de 1974, amb la publicació de "Keep On Smilin’" (segueix somrient), un blues/rock signat per tot el grup, el quintet va obtenir el seu èxit més destacat. Un tema editat en format de single i extret del seu tercer àlbum d'estudi que, oportunament, portava el nom de la cançó. "Keep On Smilin’" va assolir la desena posició de les llistes Billboard Hot 100 dels Estats Units.

Es tracta d'una cançó optimista i encoratjadora, una composició en la qual, els seus versos transmeten un positiu missatge de superació davant els quotidians desafiaments terrenals. "Keep On Smilin’" parla de com de difícil pot ser l'existència d'una persona que està passant per un mal moment i que se sent trista i confosa.

La lletra, recomana al personatge que no es deixi vèncer per l'abatiment, destacant la importància de no decaure i de procurar mantenir sempre el somriure en aquests casos. El ritme de la cançó, moderat i constant, produeix la sensació de donar ànims, aconseguint alhora, que els missatges de suport i de consol inserits en el text, es mostrin més convincents.

En resum, "Keep On Smilin’" és un himne de resistència i d'esperança, una cançó que convida a no deixar-se vèncer per les adversitats i a intentar afrontar la vida amb un esperit alegre i positiu.

Durant la dècada dels anys setanta, Wet Willie va fer nombroses gires, obrint en alguns casos, actuacions de prestigioses bandes nord-americanes de l'època, formacions com ara, Lynyrd Skynyrd, The Allman Brothers Band o ZZ Top, consolidant-se al mateix temps, com un referent del "Southern rock" (rock del sud o meridional).

Has de seguir somrient, segueix somrient.
Segueix somrient sota la pluja, rient del dolor.

Journey

Aneu en compte: tal faràs, tal trobaràs

Banda nord-americana de rock suau creada l'any 1972 a San Francisco, la quarta ciutat més poblada de l'estat de Califòrnia. Els membres fundadors del grup incloïen a dos exmembres de Santana: Neal Schon (guitarra) i Gregg Rolie (teclats i veus), músics secundats, en la seva alineació inicial més estable, per Ross Valory (baix), George Tickner (guitarra i veus) i Aynsley Dumbar (bateria).

A finals de la dècada dels anys setanta i inicis dels vuitanta, Journey va despatxar més de quaranta milions de discos al llarg de tot el món. En els seu inicis, la formació californiana s'havia orientat cap al rock progressiu de caràcter instrumental, un estil amb el qual no van obtenir gaire èxit comercial.

L'any 1975, en haver obtingut una beca superior, George Tickner abandona la banda per a iniciar estudis de medicina en la prestigiosa Universitat de Stanford, un fet que provoca la incorporació, en qualitat de vocalista principal, del cantant Steve Perry (Stephen Ray Pereira). Aquest ajust, impulsa la transformació de l'enfocament musical del grup i afavoreix el seu gir cap a un so més melòdic i, potser, més accessible.

El mes de juny de 1979 i extreta de "Evolution", el cinquè treball de llarga durada de la banda, Journey comercialitza en format single "Lovin', Touchin', Squeezin'" (estimar, tocar, estrènyer), una de les primeres cançons del quintet que va aconseguir situar-se entre el Top ten de les llistes Billboard dels Estats Units, obtenint, al mateix temps, una destacada repercussió mediàtica i comercial.

Es tracta d'una composició de ritme pausat i amb estructura de blues, escrita per Steve Perry. Un tema inspirat en una dolorosa experiència personal de caire afectiu. En aquell període, el senzill "Lovin', Touchin', Squeezin'" va vendre prop de dos milions de còpies.

La cançó, descriu una història de desamor i rescabalament emocional en la qual, el protagonista, mostra el seu abatiment al descobrir a la seva parella amb una altra individu. El text, destaca la sensació de traïdoria i el sentiment de desconsol que manifesta el personatge.

No obstant això, a mida que avança la cançó, la lletra suggereix que la persona que el va trair, probablement, amb el temps, acabarà patint la mateixa situació.

En la part final, el cor que reiteradament entona "Na, na, na, na, na,...", aporta un to alegre i enganxós al tema, un fet que reforça el missatge de resignació.

It's a Beautiful Day

Un mal dia el pot tenir qualsevol

Banda nord-americana de rock psicodèlic creada l'any 1967 a San Francisco, la quarta ciutat més poblada de l'estat de Califòrnia. Un sextet originalment format pel violinista i cantant David LaFlamme; la seva esposa, la teclista Linda LaFlamme; Pattie Santos a la percussió i, també, veu cantant; Val Fuentes a la bateria i cors; Mitchell Holman al baix, harmònica i cors i Hal Wagenet a la guitarra i cors.

El seu primer àlbum, l'homònim, "It's a Beautiful Day" publicat el mes de juny de 1969, va representar el treball discogràfic més popular de la banda. Als Estats Units, el vinil va aconseguir la 47ª posició en la llista Billboard d'àlbums. En aquest disc, s'inclou la seva cançó més coneguda, "White Bird" (ocell blanc), una peça melòdica composta per David i Linda LaFlamme que, amb el temps, s'ha convertit en un clàssic del rock psicodèlic.

Es tracta d'una balada inspirada en les penoses experiències que David i Linda LaFlamme van patir mentre estaven allotjats, en condicions d'amuntegament, en unes golfes d'una vella casa victoriana de Seattle. Un tuguri propietat de Matthew Katz, el seu primer mànager, on la pensió alimentària era insuficient, no gaudien de cap mitjà de transport i havien de suportar l'humit clima hivernal d'aquest municipi conegut amb el sobrenom de "Rainy City" (la ciutat de la pluja).

Es pot dir que en aquell període, els components de It's a Beautiful Day vivien com ocells engabiats. En aquestes circumstàncies, "White Bird" va brollar de forma natural a partir de la deplorable situació de la banda en els seus inicis i de l'anhel de ser lliures. La tornada de la cançó ho expressa clar: "L'ocell blanc ha de volar o morirà".

Matthew Katz havia traslladat el grup a Seatle per polir les seves interpretacions, actuant en un local que ell controlava, abans de introduir-los en les sales de concerts de San Francisco. El mes d'octubre de 1968, finalitzada l'estada a Seatle, la banda va actuar de telonera del supergrup britànic Cream. Seguidament, van començar a guanyar popularitat mentre, simultàniament, es van anar distanciant d'aquell despietat personatge.

Per altra banda, una àmplia majoria de melòmans estan d'acord en catalogar la portada de l'àlbum "It's a Beautiful Day", una coberta que mostra una imatge al.legòrica al nom del grup (fa un dia preciós), entre les millors caràtules de la història del rock.

Curved Air

Una veritable joia de l'època

Grup anglès de rock progressiu creat a Londres l'any 1970. Una banda integrada per músics de diferents branques artístiques, entre elles, la música clàssica, el folk i la música electrònica. En l'aspecte artístic, cal destacar la seva capacitat per barrejar elements de la música clàssica amb el rock, l'ús prominent del violí elèctric i les seves complexes composicions.

La formació original estava composta per Darryl Way (violí i teclats) , Francis Monkman (guitarra i teclats), Nick Simon (piano), Rob Martin (baix) i Florian Pilkington-Miksa (bateria). Tots ells, integrants de la banda Sisyphus. El mes de gener de 1970, amb la incorporació de la sensual vocalista i compositora Sonja Kristina (Sonia Christina Shaw) i la sortida de Nick Simon, Sisyphus es va transformar a Curved Air.

El seu àlbum debut, batejat amb el nom de "Air Conditioning" (aire condicionat), va sortir publicat el mes de novembre de 1970. Va ser el segon "picture disc" de la seva època. Es tractava d'una edició limitada de 10.000 exemplars, un fet que va contribuir a augmentar l'atractiu comercial del disc. Els "picture disc" són discos de llarga durada en els quals, en lloc del tradicional vinil de color negre, aquests presenten imatges estampades a la superfície del disc.

En aquell període, la tecnologia dels "picture disc" encara no estava gaire afinada i això donava peu, en alguns casos, a percebre lleugers nivells de soroll. Tot i això, "Air Conditioning" va aconseguir situar-se a la vuitena posició de les llistes d'èxits del Regne Unit. Posteriorment, el vinil va ser reeditat en format d'àlbum convencional (edició "Green Label"), es a dir, amb una foto de la imatge estampada en el disc original com a portada de l'àlbum.

En el segon treball discogràfic de Curved Air, un àlbum d'estudi publicat el mes de setembre de 1971 i editat amb el simplista títol de "Second Album", s'hi troba "Back Street Luv" (carrer del darrere Luv), una enigmàtica i intrigant composició musical signada a l'uníson per tres membres de la formació: Ian Eyre, Sonja Kristina i Darryl Way. "Back Street Luv" està considerada una de les millors cançons de Curved Air.

Comercialitzada en format senzill, "Back Street Luv" va assolir la quarta posició de la llista de singles del Regne Unit. El disc, a més, va ajudar a consolidar el nom de la banda dins del disputat univers del rock progressiu dels anys setanta.

Manassas

Aquesta banda sí que importa

Supergrup nord-americà creat per Stephen Stills, un músic texà reconegut pels seus excepcionals dots com a guitarrista, cantant i compositor. Una banda formada a la tardor de 1971 després de la ruptura de Crosby, Stills, Nash & Young (CSNY) i caracteritzada per la seva innovadora barreja de gèneres musicals: rock, folk, blues, country, bluegrass i música llatina. Una fusió que va deixar una marca indeleble en el si de la indústria musical.

Els membres originals de Manassas incloïen a l'esmentat Stephen Stills, a la guitarra i veu cantant i recolzat, alhora, pels talentosos músics: Chris Hillman al baix, mandolina, guitarra i veus; Al Perkins a la guitarra pedal steel, guitarra ressonadora (Dobro) i veus; Paul Harris als teclats; Dallas Taylor a la bateria; Calvin "Fuzzy" Samuels al baix i Joe Lala a la percussió i fent cors.

Abans de de dissoldre's, un fet que es va produir el mes d'octubre de 1973 motivat per tensions internes i compromisos individuals, Manassas havia llançat dos àlbums d'estudi. El primer d'ells, un doble elapé publicat el mes de març de 1972 i batejat amb el nom del grup, va ser molt ben rebut per la crítica. Es tracta d'un àlbum que es va dividir en quatre seccions temàtiques, cada una d'elles explorant diferents influències: "The Raven" (rock i blues), "The Wilderness" (country i bluegrass), "Consider" (música llatina) i "Rock & roll is here to stay" (rock).

El seu segon treball discogràfic, comercialitzat el mes d'abril de 1973 amb el títol de "Down the road" (pel camí), va gaudir de moderat èxit. L'any 1974, el vinil només havia despatxat 300.000 còpies als Estats Units. Les influents publicacions musicals nord-americanes, Billboard, Record World i Cash Box, havien acreditat l'àlbum a "Manassas", en lloc de a "Stephen Stills - Manassas", com sortia publicat el seu primer disc. Per aquesta raó, és possible que molta gent no sabés que aquest, era un nou àlbum de Stephen Stills.

En la primera pista de la tercera cara de l'àlbum "Manassas", hi figura "It Doesn't Matter" (no importa), una cançó signada per Stills, Hilman i Rick Roberts que combina elements de música folk i country i que posteriorment, sortiria editada en format single.

La lletra de "It Doesn't Matter" tracta sobre la indiferència emocional i la resignació davant d'una relació afectiva que ha arribat a la seva fi. El narrador, expressa la seva acceptació al fet que la relació s'ha acabat i ho manifesta sense mostrar ressentiment ni ira.

La frase "It Doesn't Matter" (no importa) reforça la idea que la persona ha acceptat la situació i que no li dóna més importància.

Long John Baldry

Les angoixes d'un bluesman anglès

John William "Long John" Baldry va ser un cantant de blues britànic de potent i profunda veu nascut al petit municipi anglès de East Haddon. Al final de l'adolescència, Baldry feia més de dos metros d'alçada, un fet que li va valer el sobrenom de "Long John". Pioner del blues al Regne Unit, en aquella època, Baldry va influenciar a molts artistes britànics, ajudant a popularitzar el blues i el rock and roll.

Baldry va començar la seva carrera musical als anys cinquanta del segle passat. Ho va fer cantant en diversos clubs de jazz de Londres. Durant els anys seixanta, va formar part d'influents bandes, com ara, Alexis Korner's Blues Incorporated, formació amb la qual, el mes de novembre de 1962, va editar "R&B from the Marquee" el primer àlbum britànic de blues.

L'any següent, Long John Baldry es va unir a Cyril Davies R&B All Stars, un "combo" creat inicialment com a banda d'acompanyament del vocalista i harmonicista de blues Cyril Davies. L'any 1964, després de la sobtada mort de Cyril Davies, Baldry es fa càrrec de la banda, transformant-la a Long John Baldry and The Hoochie Coochie Men, amb Rod Stewart com a veu cantant i Geoff Bradford a la guitarra.

L'any 1965, els Hoochie Coochie Men es converteixen en Steampacket, un septet amb Long John Baldry i Rod Stewart com a vocalistes masculins, Julie Driscoll com a vocalista femenina, Brian Auger a l'òrgan Hammond, Vic Briggs a la guitarra solista, Richard Brown, àlies "Ricky Fenson", al baix i Micky Waller a la bateria.

A mitjans dels anys seixanta, Baldry forma Bluesology, una banda que incloïa un jove Elton John, aleshores conegut com a Reginald Dwight, el seu veritable nom. La col·laboració amb Elton John va ser significativa per als dos artistes. Sembla ser que Long John Baldry va ser qui va animar a Reg Dwight a adoptar el nom artístic de Elton John.

Finalment, el mes de novembre de 1967, ara en qualitat de solista, Baldry va aconseguir un gran èxit comercial amb el tema "Let the heartaches begin" (que comencin les angoixes), una balada d'estil pop que captura l'essència del desamor. "Let the heartaches begin" va assolir la primera posició de les llistes d'èxits del Regne Unit.

Mott The Hoople

Salvats per la campana

Banda britànica de glam rock creada l'any 1969 al municipi de Hereford, la capital del comtat anglès de Herefordshire. Un quintet constituït a partir d'una formació anterior anomenada Silence i que incloïa el cantant i pianista Ian Hunter, el guitarrista Mick Ralphs, el baixista Overend Pete Watts, el bateria Dale "Buffin" Griffin i el teclista Verden Allen.

L'esmentat Silence es va transformar a Mott The Hoople després que el seu mànager, el productor discogràfic Guy Stevens, els suggerís aquest nom. Una denominació inspirada en la novel.la de mateix nom de l'escriptor i periodista nord-americà, Willard Manus.

Després de signar contracte discogràfic amb el segell Island Records, Mott The Hoople llança el seu àlbum de debut, l'homònim, "Mott The Hoople", un disc de llarga durada publicat el mes de novembre de 1969 que no va obtenir gaire repercussió. El disc, però, no va passar desapercebut entre els seguidors de les bandes que componen cançons pròpies i que agrupen guitarres potents i lletres intel.ligents.

Tot i que van tenir bones crítiques, els seus àlbums posteriors no van aconseguir l'èxit comercial desitjat. Per això, el mes de març de 1972, desprès de tres anys junts i amb quatre àlbums d'estudi al seu currículum, Mott The Hoople es trobava a les portes de la desaparició. Però, llavors, en aquell precís moment, va aparèixer la figura del cantant londinenc David Bowie, fan declarat de la formació, que es va oferir a la banda per recolzar-la i produir-los el seu proper treball. Al mateix temps, Bowie els va cedir la seva composició "All the young dudes" (tots els joves).

Publicada en format single el mes de juliol de 1972 com a avanç del seu cinquè elapé, "All the young dudes" es va convertir en un èxit massiu; assolint la tercera posició de les llistes d'èxits britàniques i catapultant al grup a la fama. L'èxit de "All the young dudes" va representar un punt d'inflexió per a Mott The Hoople, proporcionant-los una nova vida i demostrant, que la seva separació hagués estat funesta per a l'univers de la música rock.

Considerada un himne del "glam rock", l'any 2021, l'acreditada publicació musical nord-americana Rolling Stone va situar "All the young dudes" en la posició número 166 en la llista que classifica les "500 millors cançons de tots els temps".

The Butterfield Blues Band

Els músics que van acompanyar a Bob Dylan en la seva transformació elèctrica

Banda creada l'any 1963 a Chicago sota el lideratge del harmonicista i cantant Paul Butterfield. Una formació que va destacar per la seva fusió del blues tradicional amb el rock, el jazz i el rhythm and blues, contribuint així, a expandir el blues a un públic més ampli i divers. Durant la dècada dels seixanta, la Paul Butterfield Blues Band va gaudir de gran popularitat, sobretot, dins el circuit de concerts i festivals, actuant al Fillmore West de San Francisco i al de Nova York, al Newport Folk Festival, al Monterey Pop Festival i al Festival de Woodstock.

A principis dels anys seixanta, Paul Butterfield va establir amistat amb el guitarrista de blues Elvin Bishop. En aquella època, Butterfield es dedicava més a tocar la guitarra que l'harmònica. No obstant això, després de sis mesos actuant junts, va decidir dedicar-se exclusivament a l'harmònica.

Amb Butterfield com a cantant solista i fent-se càrrec de l'harmònica i Bishop a la guitarra, el duet va rebre una oferta per a actuar regularment al Big John's Chicago Blues Club, un local situat al casc antic de Chicago. L'any 1963, els dos músics van convèncer al baixista Jerome Arnold i al bateria Sam Lay per a formar una banda. L'èxit d'aquest grup en el Big John's, va captar l'interès de Paul A. Rothchild, un reconegut productor discogràfic que va propiciar el seu debut discogràfic.

El mes de juliol de 1965, la Butterfield Blues Band va ser contractada per fer dues sessions al Newport Folk Festival: una actuació la primera nit i un taller de blues l'endemà. Entre els artistes participants en l'esmentat esdeveniment estava Bob Dylan. Després de presenciar la seva primera actuació, Dylan va convidar a la secció rítmica dels Butterfield, es a dir, al guitarrista Mike Bloomfield, al baixista Jerome Arnold i al bateria Sam Lay, a unir-se a ell en la seva primera actuació en directe en format elèctric.

The Resurrection of Pigboy Crabshaw" és el títol del tercer àlbum d'estudi de The Paul Butterfield Blues Band. Publicat el mes de desembre de 1967, el disc va marcar un canvi subtil en el so del grup, amb un enfocament més orientat al rhythm and blues. "The Resurrection of Pigboy Crabshaw" va ser el primer treball discogràfic de la banda que incloïa una secció de vents, un fet que afegia una capa addicional de riquesa sonora.

El tema que obre "The Resurrection of Pigboy Crabshaw" és "One more heartache" (un mal de cap més), un tema del cantant nord-americà Smokey Robinson que narra el dolor i la solidesa emocional d'una persona que ha patit diversos desenganys de caracter sentimental.

The Stampeders

Una ciutadana agradable i molt animada

Banda canadenca formada l'any 1965 a Calgary, la ciutat més gran de la província de Alberta. Creada originalment en format de quintet i amb el nom de The Rebounds, l'any 1965 es transformen a The Stampeders. Finalment, tres anys més tard, es reconverteixen en trio. L'alineació clàssica del grup estava formada per Rich Dodson (guitarra i veu cantant), Ronnie King (baix i veus) i Kim Berly (bateria i veus).

Una banda que, amb la seva combinació de pop, rock i country, va guanyar gran popularitat en la dècada dels anys setanta. Entre 1971 i 1976, quatre de les seves cançons van entrar al Top 30 dels Estats Units i deu dels seus singles van arribar al Top 5 del Canadà. En total, The Stampeders va publicar nou àlbums, alguns dels quals van aconseguir l'estatus d'or i platí. També van editar prop una vintena de singles i EPs.

L'estiu de 1971, el seu tema propi "Sweet City Woman" (dolça noia de ciutat), va catapultar als Stampeders a la fama mundial. Es tracta d'una composició de Rich Dodson que es va convertir en hit internacional. Comercialitzada en format single, el disc va despatxar tres milions de còpies a tot el món. També va conquerir la primera posició de les llistes d'èxits del Canadà i va assolir el vuitè lloc a les llistes dels Estats Units.

Es tracta d'una festiva cançó que celebra l'amor i la vida urbana a la ciutat. Ho fa, a través d'una lletra alegre i un estil musical que combina rock, country i folk. Cal destacar també l'ús prominent del banjo, un tret distintiu de "Sweet City Woman". La introducció i els interludis interpretats amb aquest instrument donen a la cançó un toc únic. Un element que també surt reflectit a la lletra de la cançó: "El banjo i jo, tenim la sensació de cantar".

L'any 1971, en la segona edició dels Juno Awards, l'equivalent canadenc dels Premis Grammy, The Stampeders va conquerir quatre guardons: el de "Millor Grup Vocal-Instrumental", el de "Millor Single", el de "Millor Compositor" i el de "Millor Productor".

L'any 1972, els Stampeders van fer una gira pel Regne Unit. En aterrar al país anglosaxó, van descobrir que "Sweet City Woman" ja havia estat versionada pel quintet anglès The Dave Clark Five. Durant la seva estada a Anglaterra, el trio va actuar al Marquee Club de Londres i al Hardrock Concert Theatre de Manchester. També van ser entrevistats per la radio i van fer una aparició televisiva al conegut programa musical de la BBC, Top Of The Pops.

Robert Palmer

Una fugida bastant divertida

Cantant, multiinstrumentista i compositor britànic nascut a Batley, un municipi anglès situat al comtat de West Yorkshire. Un artista que va combinar molts estils musicals: soul, jazz, rock, pop i blues, especialment durant la dècada dels anys setanta. Vocalista de sòlides interpretacions, Robert Palmer també figura entre els cantants més singulars dins del món del pop/rock.

L'any 1964, als quinze anys, Robert Palmer inicia la seva carrera artística. Ho fa, en qualitat de cantant solista de la banda The Mandrakes, un quintet que en aquell període, al Regne Unit, va ser telonera de formacions musicals de la talla de The Jimi Hendrix Experience, Fleetwood Mac, The Who o Pretty Things.

Després d'un curt període formant part, com a vocalista, del grup The Alan Bown Set, Robert Palmer s'uneix a l'agrupació de jazz/rock Dada, una banda que l'any 1971 es reestructura i es transforma en Vinegar Joe, un conjunt de blues/rock que no va gaudir de gaire èxit popular, malgrat que en aquella època, el sextet tenia el vistiplau de la crítica especialitzada. Amb Vinegar Joe, Palmer va enregistrar tres àlbums d'estudi. Tot i això, l'any 1974, el grup va optar per la separació.

Aquell mateix any, Robert Palmer emprèn la seva reeixida trajectòria com a intèrpret solista. Una carrera iniciada amb un tercet d'àlbums que traspuen funk, rhythm and blues i swing; es a dir, el millor de la música contemporània americana.

El seu debut discogràfic en solitari es produeix l'any 1974 amb la publicació de "Sneakin' Sally Through the alley" (Sally escapolint-se pel carreró), un àlbum enregistrat a Nova Orleans i que compta amb la col.laboració d'un excel.lent elenc de músics, entre els quals, destaca el grup funky The Meters i la del cantant i guitarrista Lowell George, el líder de la banda californiana Little Feat.

Una de les cançons més destacades del disc és, "How much fun" (¡Que divertit), un tema propi que fa honor al seu títol. També cal esmentar la portada del disc, una suggestiva imatge que mostra a Robert Palmer corrent dins d'un túnel al costat d'una noia vestida amb roba de llenceria i amb un collaret de perles. Una obra del cèlebre fotògraf anglès Graham Hughes.

The Cars

Segons el creador de la cançó: "Això és una cosa que li passa a molta gent"

Banda nord-americana de pop/rock creada l'any 1976 a Boston, la ciutat més poblada de l'est de Massachusetts. Un dels grups puntals del moviment "new wave". Una formació liderada pel cantant, guitarrista i compositor Ric Ocasek (Richard Otcasek) i complementada pel cantant i baixista Benjamin Orr (Benjamin Orzechowski), el teclista i vocalista) Greg Hawkes, el guitarra solista Elliot Easton (Elliot Steinberg) i el bateria David Robinson.

Un conjunt que es va albirar a mitjans dels anys setanta quan Ric Ocasek i Benjamin Orr van coincidir en una festa al municipi de Columbus i van establir amistat. Més tard, instal.lats a Boston, van formar el duo acústic Ocasek and Orr. Sota aquest nom, els dos guitarristes desplegaven un repertori basat en versions de clàssics pop/rock i, al mateix temps, interpretaven temes propis.

La gran oportunitat de The Cars es produeix a principis de 1977, va ser després d'haver enviat a un discjockey de l'emissora de ràdio WBCN de Boston una cinta de demostració, enregistrada als Northern Studios de Maynard, que contenia dues composicions de Ric Ocasek: "Just what I needed" i "My best friend's girl". Emeses les dues cançons a través de les ones, la positiva resposta dels oients va captar l'atenció de Elektra Records, un segell discogràfic que no va dubtar a oferir al quintet la possibilitat d'editar el seu primer disc.

I així, el dia 6 de juny de 1978, veu la llum el primer àlbum de grup, l'homònim "The Cars". Un vinil que en l'apartat d'àlbums pop, va assolir la tercera posició de les llistes Billboard dels Estats Units. Més tard, es van extreure tres reeixits singles d'aquest disc: "Just what I needed" (just el que necessitava), "My best friend's girl" (la novia del meu millor amic) y "Good times roll" (que els bons temps segueixin).

L'any següent, gràcies a aquest elapé, The Cars van rebre una nominació als Premis Grammy en la categoria de "Artistes novells".

"My best friend's girl" és una cançó escrita per Ric Ocasek que explora el tema de l'atracció i el desig. Amb una lletra directa i sense embuts, un fet que contribueix al seu impacte emocional, la cançó relata la història d'una persona que està enamorada de la novia del seu millor amic, una noia que abans havia sortit amb ell.

El protagonista, expressa els sentiments conflictius de desitjar a una persona que per honestedat, està fora del seu abast. Per això, conscient del cas i atrapat en les seves emocions, reconeix la lleialtat que l'uneix al seu amic i, tot i que pateix temptacions, sap que, en aquest cas, ha de controlar la situació deixant de banda els impulsos carnals.

MC5

Un himne de protesta contra la hipocresia i la manipulació

Abreviatura de Motor City Five, MC5 va ser una banda nord-americana d'estil rock dur creada l'any 1964 a Detroit. Activa fins a finals de 1972 i constituïda en format de quintet, la formació original estava integrada pel guitarra solista Wayne Kramer; el guitarra rítmic, Fred "Sonic" Smith; el cantant solista i harmonicista Rob Tyner (Robert Derminer); el baixista Michael Davis i el bateria Dennis Thompson.

Un conjunt que amb només tres àlbums i una desena de singles, ha influenciat a nombroses formacions, sobretot a les bandes de música punk i rock alternatiu. El seu so, marcadament cru, les seves provocatives lletres, el seu potent directe i la seva actitud política, uns signes d'identitat manifestats durant la convulsa Amèrica del Nord de finals dels anys seixanta, l'han fet creditora del qualificatiu de banda de culte.

MC5 va començar a fer-se un nom amb els seus demolidors concerts oficiats al The Grande Ballroom, un històric local de música en directe de Detroit. Unes actuacions que van cridar l'atenció del poeta i activista polític John Sinclair, el fundador del partit antiracista Panteres Blanques, un contrapunt del partit de les Panteres Negres. Un personatge que, veient que l'estil i el potencial dels MC5 encaixava dins del seu projecte polític, un corrent anticultural i antisistema, se'ls va oferir com a manager.

El grup va acceptar la proposta de Sinclair i, poc després, ja es trobaven instal.lats als estudis de la discogràfica AMC Records per a produir el seu primer disc, un single publicat el mes de març de 1967 que contenia una versió de "I can only give you everything" (només t'ho puc donar tot), una cançó de la banda nordirlandesa Them i un tema propi, "One of the guys" (un dels nois).

L'any 1970, MC5 edita "Back in the USA" (de tornada als Estats Units), el seu segon àlbum i el primer enregistrat en estudi. El disc, conté una versió de "Tutti Frutti", el clàssic de Little Richard i una versió del tema homònim que dona títol al elapé de Chuck Berry. De collita pròpia, hi apareixen cinc composicions, entre aquestes, l'emblemàtica "The American ruse" (l'estratagema americana).

Sota l'aparença d'un potent rock, aparentment inofensiu, a "The American ruse" s'hi troba una de les crítiques més demolidores a la hipocresia que en aquells moments, sembla ser, imperava als Estats Units.

Una denúncia a la falsa percepció de llibertat i de justícia equitativa. Mentre el país es presentava a si mateix com la terra de la llibertat i de les oportunitats, el text de la cançó qüestiona aquesta narrativa, assenyalant les contradiccions i les injustícies presents en la societat nord-americana de l'època.

A l'escola t'han parlat de llibertat, però,
quan intentes ser lliure, no et deixen,...

Chris Rea

Una tragèdia adolescent habitualment superable

Cantant i multiinstrumentista britànic d'estil pop/rock i blues, nascut al municipi anglès de Middlesbrough. D'ascendència italoirlandesa, a les seves facetes més conegudes de cantautor, guitarrista, pianista i productor musical, cal afegir les de pintor, actor i pilot de carreres de cotxe. En els seus inicis, a principis dels anys setanta, abans d'emprendre la seva sòlida carrera com a solista, Chris Rea va formar part de diverses bandes locals.

Un músic reconegut per la seva característica veu, una veu trencada i de to aspre. També, per la seva acreditada tècnica de tocar la guitarra lliscant les cordes amb l'"slide". Chris Rea ha editat vint-i-cinc àlbums en solitari, dos dels quals van encapçalar les llistes d'èxits del Regne Unit. En total, Rea ha venut més de 40 milions de discos.

La seva producció discogràfica s'inicia el mes de juny de 1978 amb la comercialització de l'àlbum "Whatever Happened To Benny Santini" (que li va passar a Benny Santini ?). Un títol que feia referència al nom artístic que Chris Rea havia suggerit a la seva discogràfica, desprès que el segell Magnet Records insistís en el fet que el seu cognom no era gaire comercial.

En aquest disc, hi destaca el tendre i relaxat tema propi "Fool (If You Think It's Over)" (ets tonta si creus que s'ha acabat). Una cançó en la qual, Chris Rea s'oblida de la guitarra i la interpreta al piano. Es tracta del seu primer èxit internacional i l'única cançó que en tota la seva carrera, va aconseguir entrar a les llistes d'èxits dels Estats Units. L'any 1979, el single extret de l'elapé, li va valer la nominació als premis Grammy en la categoria de "Millor Artista Novell".

La lletra, descriu la dolorosa experiència d'una adolescent que ha patit una ruptura sentimental i que en aquells moments, se sent destrossada. El text, subratlla la idea que aquesta persona és tonta si pensa que la seva vida s'ha acabat a causa d'una relació fallida. Li queda tota una vida per davant.

Les seves estrofes estan dirigides als joves que pensen que totes les situacions adverses que pateixen son drames irreparables i intenta fer-los veure que estan en una fase de la seva vida on, aquestes situacions, habitualment se superen, la majoria, sense gaire esforç.

Els ulls del nounat sempre ploren de dolor
al veure per primera vegada el sol del matí,...